Sant Jordi 2023: ficció
NARRATIVA
La decisió que pren en aquell cafè és radicalment contrària a la seva manera de fer: sense pensar-s’ho, diu que sí a un viatge amb tres desconeguts. Van a fotografiar-se dins la carcassa d’un avió que va caure el 1973. Era a Islàndia, en una costa de penya-segats continus, i conduïa un pilot inexpert de vint-i-sis anys. No va morir ningú.
Aquesta història l’apassiona i atia el vell instint de furgar. Escriu a Gregory Fletcher, el jove pilot de mig segle enrere. I ell li contesta.
L’intercanvi entre aquestes dues persones allunyades per tot —la geografia, el temps històric, la condició, i una pandèmia per torna— produeix un joc de miralls. Afloren preguntes com no se’n fan en la vida corrent. Sobre la possibilitat de la desgràcia, sempre. Sobre el coneixement que alguns tenen del fons del pou. Sobre la impossibilitat aparent de sortir-ne, i sobre el flux imperiós de la vida, d’atzar en atzar.
Setembre de 1962. Una jove mestra de vocació dubtosa i escassa capacitat de comunicació oral arriba a la seva primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Ella volia un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Darrere deixa una infantesa marcada per l’enigmàtica activitat del pare i per l’original educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la excessivament de la normalitat imperant.
La càndida Severina, desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la Història ha deixat en els habitants, encaixarà les peces que la lliguen al passat col·lectiu gràcies al sentit comú de la Justa i a la complicitat d’un home fascinant amb qui mantindrà una passió deliciosament unidireccional. També descobrirà, horroritzada, que no n’hi ha prou amb la discreció i l’afabilitat perquè una comunitat ens deixi en pau.
El Futur Folklorista i el Futur Revolucionari es van fer amics en una escola de ball, tot i que a ells no els preocupava gens aprendre’n. De fet, només els interessen els contes populars (i després les cançons, i els jocs) i se’n fan uns grans experts, fins que un dia els governants alteraran el destí de tota la societat i, és clar, el d’ells dos.
Entre la tradició oral i la literària, cada lector pot reconèixer els personatges i la ciutat on viuen malgrat que no tinguin nom. També el país on passa tot plegat, el moment històric, els canvis socials. Cada línia del llibre vibrarà dins seu amb el record de fets viscuts, coneguts o narrats: la lluita soterrada contra un poder dictatorial, el desig de llibertat plena, el verí paralitzant de la repressió, la força aglutinadora d’una cançó…
Vida privada és una de les novel·les més importants i més populars de la literatura catalana contemporània. Sagarra fa un àcid retrat de la societat dels anys vint i principis dels trenta. Tant de les classes socials altes com de les baixes. L’obra va provocar un escàndol quan es va publicar pels temes que tractava i perquè es basava, en gran part, en personatges reals que els contemporanis podien reconèixer. Encara avui se la considera la novel·la més representativa de Barcelona.
La novel·la tracta sobre la família Lloberola, membres de la burgesia barcelonina dels anys vint, que està passant per un moment molt crític perquè veu com els arriba la ruïna econòmica i social tot i que sovint actuen al marge de la realitat. A través de la novel·la desfilen tres generacions de la família Lloberola i, amb ella, els canvis de la Barcelona de l’època. L’autor descobreix els convencionalismes que amaguen la manera de ser autèntica de l’home i condemna els nous valors socials de l’època: l’afany de figurar, l’aparença externa i la possessió material. Hi constata el canvi de valors que es produeix en aquesta societat i descriu, amb un to entre l’elegia i la nostàlgia, la desaparició d’una determinada Barcelona.
La Janira va créixer amb la prohibició d’apropar-se al mar. Les dones que volien tocar l’aigua, desapareixien. «Se les mengen els monstres i els éssers que s’amaguen a l’abisme», li deia l’avia. Per això les noies escrivien a les pedres els noms de les amigues i germanes desaparegudes, per recordar-les. Però el mar era insaciable, perquè fins i tot això s’emportava.
Tot i així la Janira, com altres noies del poble, sent la veu del mar, que visita els seus somnis i alimenta el desig de mirar més enllà de les normes que les condemnen a estar lligades. A viure tancades, sense horitzó. I vol descobrir si tot allò que batega entre les roques, a les profunditats del mar, és real o si només són supersticions.
Els fils del mar és un cant a la llibertat, a l’acceptació d’un mateix, però també és un relat esfereïdor que ens parla del desig, del control, de les cordes que dibuixen fronteres i ens lliguen, de la manera amb què una història pot marcar-nos la pell.
Tres alumnos de un colegio de Buenos Aires emprenden un viaje de dos semanas a París. Los acompaña el profesor de dibujo, personaje extravagante a quien llaman "Sombrero" por las formas peculiares que va adoptando su peinado. Incursionan en parques y cafés, calles con nombres seductores, cines, museos y catacumbas. Capturan instantáneas de un París paralelo y ahondan en el misterio que encierran unos interrogantes siempre renovables: la infancia y sus modos de aventurarse, el juego como método, la distracción convertida en curiosidad sin fin, la amistad y la paternidad, la lectura, el teatro y el arte, la pasión amorosa capaz de sortear cualquier distancia. ¿Qué puede enseñar una ciudad? ¿Cómo apropiársela para volverla única? "Los aprendices de París" se coloca al ras del presente para ofrecernos un retrato de lo inmediato, lo ínfimo, lo casi imperceptible. En la residencia que comparten los protagonistas con estudiantes de todas partes, ¿se aparece o no un fantasma? El profesor rastrea incansablemente un libro que le pidió un amigo, pero ¿existe ese título? Lo visible y lo invisible siguen siendo lugares extraños, aun en una de las ciudades más visitadas.
Marcelo y Eloísa no lo saben, pero están abocados a dejarlo. Claudia y Fran piensan que esta vez todo será distinto. Nerea cree que no está enamorada de su profesor, y Luis, que se ha enamorado de su alumna. Eva no soporta tener que compartir a Pedro con la pequeña Rita en semanas alternas. Guille no sabe si le gusta Carmen o si la odia… Los relatos de No todo el mundo ofrecen una visión caleidoscópica del amor que nace y muere en la gran ciudad. Entre ilusiones y desengaños, nos sumergimos en una clarividente reflexión sobre la manera en que nos definen las relaciones que mantenemos y cómo encajamos nuestra singularidad en la mirada del otro.
Con la elegancia y madurez narrativa que ya demostrara en Los nombres propios, Marta Jiménez Serrano construye en su segundo libro un mapa de la intimidad preciso, minucioso y delicado. Emotivo pero también irónico, unas veces radiante y otras agridulce, No todo el mundo funciona como un espejo en el que no podemos sino vernos reflejados y nos recuerda que todos, para bien o para mal, en algún momento hemos visto nuestra existencia sacudida por el implacable poder del amor y sus consecuencias.
Demà, i demà, i demà
Gabrielle Zevin
(Traducció catalana: Ernest Riera)
(Traducció castellana: Núria Molines)
Des de ben petits, en Sam i la Sadie comparteixen l’afició pels videojocs. Allà hi experimenten la llibertat i l’alegria que els manca al món real, on senten que no acaben d’encaixar. Quan es retroben anys més tard, decideixen apostar pels seus somnis i viure de la creació d’aquests universos fantàstics i imaginaris sense preveure, però, que ben aviat s’enfrontaran a un èxit imprevist i imparable que posarà en dubte la naturalesa de la seva relació. Aquesta és la història dels mons que construeixen els dos amics, perfectes però irreals, i també de la impossibilitat per adaptar-se a la ferocitat del que comporta el triomf: els diners, la fama, les identitats qüestionades i la tragèdia.
Demà, i demà, i demà és un relat sobre la nostra necessitat de connectar, d’estimar i de ser estimats. Una obra commovedora sobre els límits de l’amistat i l’amor, i una oda al refugi que ens ofereix la imaginació.
Quan un incendi destrueix la cabana que havien llogat per passar l’estiu als Alps d’Ammergau, a l’Alta Baviera, la Rahel i en Peter han de canviar de plans. La trucada de la Ruth, una vella amiga de la mare de la Rahel, sembla ben oportuna: necessita que algú li cuidi la casa i els animals mentre ella i el seu marit siguin fora per un problema de salut. La Rahel hi accedeix de seguida, sense consultar-ho a en Peter: s’hi estaran tres setmanes, en aquella casa aïllada, durant les quals espera tenir temps per decidir si paga la pena salvar una relació que fa temps que agonitza.
Carrers i altres relats
Stephen Dixon
(Traducció catalana: Ferran Ràfols Gesa)
(Traducció castellana: Martín Schifino)
En part comèdies, en part tragèdies, les històries de Carrers i altres relats retraten el costat menys convencional i més inquietant de la naturalesa humana. Des d’una escena quotidiana i casual, fins a un fet traumàtic i violent que posa el lector en estat d’alerta, les històries desfilen fins a un absurd gairebé kafkià, dibuixant personatges capaços dels actes més insensibles i brutals, com dels gestos més tendres i commovedors.
La solitud, l’angoixa i l’absurditat a què ens sotmet la vida urbana deixen de ser una experiència individual de la mà de Stephen Dixon, el gran tresor amagat de la narrativa curta nord-americana.
La Malnada
Beatrice Salvioni
(
Traducció catalana: Pau Vidal )
Traducció castellana: Ana Ciurans Ferrandiz)
Un matí del 1936, a la riba del Lambro, dues nenes de dotze anys, en xoc i mig despullades, miren d’amagar el cos d’un home que s’acaba de morir. Una d’elles, la Francesca, serà qui ens explicarà la història. Filla d’una família de classe mitjana, rememora els temps en què cada dia observava una nena salvatge que jugava amb altres nens al riu, descalça i amb les cuixes esgarrinxades i sempre brutes. El magnetisme que desprèn fa que la Francesca vulgui fer-se amiga seva per sobre de tot, fins i tot de les males llengües que l’envolten i consideren que està maleïda. Al poble, li diuen la Malnada.
Aquesta novel·la, ambientada en la dictadura de Mussolini, ens parla de l’amistat, denuncia l’opressió i reflexiona sobre el sentit i la importància de la desobediència. Crua i directa, mostra la força de dues noies que no es volen sotmetre a l’abús de poder dels homes cap a les dones ni a cap mena de tirania.
Terra inestable
Claire Fuller
(Traducció catalana: Josefina Caball)
(Traducció castellana: Raquel Vicedo)
Els bessons Jeanie i Julius sempre han estat diferents. Als cinquanta-un anys, encara viuen amb la mare, la Dot, en la soledat del món rural. La casa de camp llogada on habiten és alhora la seva protecció i font de subsistència. Entre aquelles parets hi fan música, al jardí conreen (i de vegades maten) tot el que necessiten per sobreviure. Un foraster ho anomenaria pobresa, però, per a ells, és casa seva. Quan la Dot mor inesperadament, els bessons s’exposen a una veritat que té un impacte de gran abast. Els membres de la comunitat local començaran a posar les coses difícils als bessons i la Jeanie es preguntarà com s’ho faran per sobreviure en un món cruel i inflexible. Terra inestable és un retrat de la pobresa rural al segle XXI, que obliga els lectors a veure-hi més enllà d’allò que és poc convencional i a reconèixer el que ens uneix a tots: un cor que batega. Aquesta és una història de resiliència i esperança, de sensellarisme i de dificultats, d’amor i supervivència, en la qual dues persones invisibles per a molts prenen protagonisme
Un judici de pedra
Ruth Rendell
(Traducció catalana: Carles Mengual i Silvia Alemany)
»De motius, no en tenia, ni ho va fer amb premeditació; no va guanyar-hi res, ni diners ni seguretat. De resultes del crim, tot el país es va assabentar de com era d’ignorant, no tan sols una família o un grup d’aldeans. L’Eunice no va treure’n res, llevat de desgràcia, cosa que sabia des del principi, en algun racó de la seva estranya ment. A pesar que la seva companya i còmplice era boja, l’Eunice era normal. Posseïa la terrible i pràctica lucidesa atàvica del simi, sota una disfressa de dona del segle XX.»
Així comença 'Un judici de pedra', l’obra mestra de Ruth Rendell, una novel·la d’intriga psicològica carregada de mala bava, on la por de la protagonista que es descobreixi el seu secret dona peu a una font inesgotable de malentesos que, a poc a poc, derivaran en tragèdia.
Mireu com ballen
Leïla Slimani
(Traducció catalana: Joan Casas)
(Traducció castellana: Malika Embarek López)
Som al 1968: a força de tenacitat, l’Amine ha convertit la seva finca àrida en un negoci pròsper i la Mathilde comença a sentir-se integrada socialment. El matrimoni forma part d’una nova burgesia que prospera, gaudeix del moment i creu en un futur feliç per als seus fills, com l’Aïcha, que ha estudiat medicina a Europa. Però el Marroc independent és un país encara jove, amb una societat escindida entre la vida tradicional i les temptacions d’Occident: el turisme, la música moderna, la vida hippie, les drogues… És un període problemàtic en què una dura repressió política serà la conseqüència directa dels atemptats fallits contra el rei Hassan II.
Després d’El país dels altres (Premi Llibreter 2021), Mireu com ballem confirma la mestria narrativa de Leïla Slimani per fondre la gran història amb la vida quotidiana, i la consolida com una de les millors escriptores internacionals.
Robatori
Ann-Helén Laestadius
Traducció catalana: Marc Jiménez Buzzi
Traducció castellana: Gemma Pecharramón i Beatriz Carlsson
L’Elsa té nou anys i pertany a una família de pastors de rens. Un dia d’hivern, veu com un home mata salvatgement la Nástegallu, la seva cria de ren, i l’amenaça perquè no en digui res. Quan per fi guanya forces per explicar-ho, la policia descarta investigar l’assumpte i el classifica com un simple robatori.
L’assassinat de rens, però, cada vegada és més freqüent, i l’impacte que té en la població sami va molt més enllà d’una pèrdua material. Atacar els rens vol dir atacar tota la seva cultura. L’Elsa convertirà aquesta circumstància en la seva lluita personal i dedicarà la vida a defensar allò que més estima: la seva comunitat, la seva família, la seva identitat i els seus rens.
Robatori és una afirmació valenta cap a una part de Suècia de la qual no s’acostuma a parlar. Una novel·la sobre com la xenofòbia, el suïcidi, l’alcoholisme i el canvi climàtic amenacen la cultura sami, i sobre les tensions que es despleguen quan les idees modernes xoquen amb una cultura tradicional que té unes estructures patriarcals molt arrelades.
x
Som a finals del segle XVIII. La Maria viu en un món injust: el poder és per als homes, la submissió per a les dones. Tipa de suportar la condemna d’un matrimoni desgraciat i humiliant, decideix anar-se’n de casa. La reacció del marit no es fa esperar: emprèn una persecució virulenta contra la Maria i la filla del matrimoni. Les dones que la Maria es va trobant en el camí de lluita i de denúncia l’ajuden amb tot el que poden, solidàries, fins que l’envesteix la feram de la llei. ¿De debò que som a finals del segle XVIII?
L’autora de la Vindicació dels drets de la dona va morir el 1797. El seu marit, William Godwin, va publicar Maria o el món contra les dones l’any següent i la novel·la no va tenir una rebuda gaire favorable de la crítica. L’escriptora Hannah More va escriure que semblava ben bé «una vindicació de l’adulteri». Al segle xxi la llegim com una obra de denúncia pionera del feminisme, colpidora per la situació dramàtica que planteja, per la fúria i la ràbia que destil·la i pel tractament dels temes sexuals
CÒMIC
El gran buit
Léa Murawiec
(Traducció catalana: Marta Marfany)
Manel Naher és una noia que treballa en una petita llibreria. No obstant, existeix una altra Manel Naher, una famosa cantant que posa enperill la vida de la nostra protagonista. El món distòpic que escenifica aquest còmic premia l’anomenada Presència de les persones, de manera que si ningú pensa en tu, desapareixes.
Aquesta disputa per existir porta la Manel Naher a lluitar per la seva supervivència en una carrera de fons trepidant que té lloc en una ciutat de gratacels immensos i farcida de noms que volen ser recordats. El Gran Buit és una reflexió punyent sobre la visibilitat a les xarxes socials i el culte a l’ego. Un còmic que apunta amb precisió geomètrica als perills de la dissolució de l’individu en la massa.
