La ducha como dispositivo, de Jordi de Gispert Hernández
Aquest llibre publicat per Diseño Editorial és la tesi doctoral que va presentar Jordi de Gispert Hernández el 2018. Que no espanti el fet que sigui una tesi, ja que tot i alguns tecnicismes, és assequible per tots aquells no formats en arquitectura.
Dutxar-nos és una pràctica quotidiana i considerada bàsica per la higiene diària, però no sempre ha estat així. Al llarg dels segles la dutxa ha tingut diverses funcions i ha estat percebuda socialment amb uns ulls molt diferents dels actuals. Aquesta investigació enfocada des de diverses disciplines, especialment l'arquitectura i la sociologia, explica la història de la dutxa, no és un relat lineal i no tracta totes les tipologies de dutxes, sinó que se centra en aquells instants de la història que hi ha hagut canvis significatius. És una panoràmica dels moments en què la dutxa ha estat utilitzada com a dispositiu de control d'aquella part de la societat considerada anormal: els orfes, els alienats, els presos, els obrers...
Els avenços científics permeten descobrir l'existència de microorganismes i apareix la por al contagi, per aquest motiu del segle XVI al XVIII sorgeixen xarxes de sanejament com les clavegueres o els llatzerets, la dutxa forma part d'aquesta arquitectura higienista. Així neix la dutxa percebuda com a dispositiu de control i a partir del segle XVIII tindrà diverses formes i usos segons a qui s'aplica. La dutxa horitzontal, que està dominada per un metge, es pot dirigir i és d'ús individual, serà per a les classes adinerades i tindrà una funció d'hidroteràpia. En canvi, la dutxa vertical és la usada per les classes populars, s'aplica col·lectivament en àmbits militars, escolars o en hospitals psiquiàtrics, moltes vegades amb una voluntat opressiva. Hi ha un salt de percepció i ús a finals del segle XIX i principis del XX i la dutxa comença a fer-se popular per l'ús individual i quotidià, així com es torna més mediàtica i crea una imatge de l'individu des de la sexualitat. L'assaig es tanca amb un capítol dedicat als usos institucionals que s'han fet de la dutxa al segle XX i XXI especialment en l'àmbit militar i penitenciari on no ha tingut una finalitat higiènica, sinó repressiva.
Jordi de Gispert fa una tesi atractiva i curiosa que no deixa indiferent. Un acte tan quotidià com el de dutxar-se i un element arquitectònic íntim i comú com la dutxa pren una altra dimensió quan en sabem la història i usos que s'han fet i es fan d'ella.
Carla
