Recomanats Nadal 2024: ficció
NARRATIVA
Aquesta novel·la relata la vida imaginada de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. Ressegueix el destí de la comtessa des que abandona el paradís terrenal de la Provença, fins a la seva mort en la terra de frontera que era la Catalunya del segle XII.
Dolça és una novel·la obscura i misteriosa com els temps que relata, en què la violència fundacional d’una nació s’estén del camp de batalla a la cambra comtal. A Dolça la història i la llegenda es devoren mútuament, la poesia trobadoresca i l’erotisme es fusionen amb la màgia negra i el sexe ritual, i la llengua de frontera clama desitjos de venjança i llibertat.
En una exclusiva clínica croata, Dino espera per sotmetre’s a una operació de cirurgia plàstica, tot i que no té gaire clar en què consistirà. Mentrestant, per matar el temps, el jove explica al pacient del costat la increïble successió d’esdeveniments que l’han portat fins allà: paternitats no reconegudes, articles plagiats i usurpacions d’identitat. Hi intervenen individus tan inversemblants com un conegut productor de Hollywood, alguns artistes de l’italo disco o els membres d’una secta que vol predir el futur a través dels pentinats de Nicolas Cage, a qui Dino idolatra. Un relat en aparença delirant però que avança —de Sabadell a Los Angeles, passant per Croàcia i Nàpols— amb una lògica aclaparadora.
La casa Tellier i dues històries més
Guy de Maupassant
(Traducció catalana: Mia Tarradas)
El 1870 els prussians estan a punt d’ocupar Rouen. En una diligència, fugen burgesos i aristòcrates amb tot allò que no volen perdre. Entre ells viatja la jove prostituta coneguda com a Bola de Greix. D’aquesta situació parteix la nouvelle més coneguda de Maupassant, on retrata la hipocresia de la gent decent davant de qui se suposa abjecte: la meuca, una patriota sincera, es nega a allitar-se amb els soldats prussians.
Les dones d’aquests tres contes llargs pateixen totes la hipocresia de la seva societat. L’ull de Maupassant és cruel amb els benpensants i tendre amb les seves víctimes.
Som a l’època victoriana: la dels mobles demasquinats, els empaperats de flors, el vellut i les cadires entapissades d’arabescs.
Dorothea Brooke, una de les figures principals d’aquesta gran novel·la, s’integra dins l’explosió de de protagonistes amb gran personalitat de la novel·lística del segle XIX. El seu desig d’aprendre i de millorar el món és un exemple i una fita en la història del feminisme.
La loteria i altres contes
Shirley Jackosn
(Traducció catalana: Martí Sales Sariola)
«La loteria», un conte inquietant i duríssim, es va publicar per primera vegada a la revista americana The New Yorker l’any 1948 i va provocar un escàndol majúscul, Shirley Jackson va rebre una allau de cartes de lectors indignats i la revista va perdre un nombre considerable de subscriptors ofesos per la crítica cruel i esfereïdora a la mentalitat tancada, conservadora i hipòcrita de l’Amèrica profunda. Aquest és un dels temes centrals de l’obra de l’autora i el fil que vertebra aquest conjunt de relats, que exploren també la bogeria, l’alienació i l’horror que s’amaga a dins de cada casa, al centre de cada família, al cor de nosaltres mateixos. Jackson és absolutament genial mostrant l’alegria amarga, la crueltat banal, el desassossec de les vides malgastades i l’horror que batega en la calma quotidiana: cada un dels relats que teniu a les mans posen els pèls de punta.
Jack Levitt, un adolescent orfe, creix entre reformatoris, presons, els hotels més decadents i les subterrànies sales de billar d’Oregon. Atrapat en una espiral de violència, delinqüència i joc, coneix el que serà el seu únic amic, Billy Lancing, un fugitiu negre amb un talent especial per al billar. Després de cometre un delicte que no surt com s’havia planejat, tots dos emprenen camins diferents, però la fatalitat, com un núvol fosc i amenaçador creixent a l’horitzó, farà que es retrobin.
El Museu de la Rendició Incondicional
Dubravka Ugrešić
(Traducció catalana: Pau Sanchis Ferrer)
L’escriptora croata Dubravka Ugrešić troba en les velles fotografies guardades en un armari l’espurna per encendre la memòria. Davant dels seus ulls retornen les trobades nocturnes amb amigues per tirar les cartes del tarot, l’existència difícil de la mare, la seva estada a Berlín en un apartament compartit amb tres joves índies, les aventures amoroses a Lisboa…
Amb el desmembrament definitiu de Iugoslàvia, molts van haver d’exiliar-se, sovint amb tota la seva vida reduïda a una maleta. Convertits per sempre en ciutadans de l’exili —l’únic país sense geografia real—, els personatges de la novel·la queden atrapats entre diverses cultures i països, a mig camí d’un passat propi arrasat i un futur desarrelat, sense certeses.
A les albors del segle XX, en Robert Grainier és un jornaler que es dedica a alçar ponts pel ferrocarril i a talar els boscos immensos del nord-oest dels Estats Units. La seva existència és senzilla. La feina, extenuant. Un estiu, quan torna a la vall on viu la seva dona i la seva filleta, veu que el foc ho ha devorat tot al seu voltant. Allà on hi havia la casa que havia construït amb les seves pròpies mans, ara només hi ha cendra i silenci.
Somnis de trens és una bellíssima epopeia en miniatura. Sense cap concessió al sentimentalisme, parla del dol, la solitud i el pas del temps. Dels udols dels llops que són com una ferida oberta o una esperança al·lucinada. Del sentiment de pertinença a una terra, per desolada que sigui. Dels esperits antics d’un món que s’acaba i dels primers deliris d’un altre que comença.
Tras abandonar su carrera de abogada para dedicarse a la escritura, la protagonista y narradora de esta novela anuncia a su exmarido que ha empezado a salir con mujeres. La represalia de este no se hace esperar: lleno de odio y empeñado en apartarla de su hijo, decide llevar el asunto a los tribunales para quitarle la custodia, y manipula al niño para que manifieste que no quiere seguir viendo a su madre.
A medio camino entre la literatura punk y la confesión ascética, esta novela valiente y desgarradora habla del amor en sus múltiples formas. Con una prosa cruda, minimalista y visceral, Constance Debré aborda sin complejos temas como el sexo, la libertad y el autodescubrimiento, y presenta un relato dolorosamente bello sobre los sacrificios imposibles que se les exige a las madres.
Probablemente dios ha muerto, pero sin duda el diablo existe. Lo sabemos porque su séquito –todas esas criaturas viscosas de la noche, los muertos que traman venganzas en sus tumbas, las lágrimas de sangre, los peluches que cobran vida– prospera con una naturalidad apabullante en los suburbios de las ciudades, en los poblachones sin presente y en los campos atávicos de Hungría, mezclándose con la gente de a pie. Los acólitos de las sectas más desquiciadas tenían razón: contratas un tour en una agencia de viajes, o te vas con la familia a hacer una escapada rural o con la pareja a un spa, o sacas a pasear al perro de un amigo, y el horror se revuelve y te estalla en la cara. Con toda la puntería que hace falta para dar donde duele, con una exuberancia que se te incrusta en la imaginación. Hace falta sentido del humor para soportarlo. Quienes no lo tienen, enloquecen.
Estos doce relatos, como los doce episodios de una miniserie de terror, contienen un mundo espantosamente creíble, plagado de imágenes en movimiento, diálogos veraces, rápidas escenas construidas sobre el detalle exacto.
De un día para el otro, la esposa de Jesse Ball decide dejar de hablarle y ponerle fin a la buena vida que llevaban juntos. Ese silencio voluntario, enigmático, además del dolor que le provoca, impulsa al autor a viajar a Japón para investigar un caso que conoce por los diarios y que quizás lo ayude a entender lo que está viviendo: la historia de un hombre que guardó silencio hasta las últimas consecuencias.
Se trata de Oda Sotatsu, un simple vendedor de hilos que una noche se cruza en un bar con una pareja que lo convence de jugarse el destino en una apuesta. Al perder, Sotatsu debe firmar una confesión que lo incrimina en las famosas «Desapariciones de Narito», un hecho policial en el que ocho personas se esfumaron sin dejar rastros y que tiene en vilo a una pequeña ciudad japonesa. Sotatsu es arrestado, interrogado y finalmente –ante su tenaz y desconcertante silencio– llevado al corredor de la muerte.
CÒMIC
Hi ha mares molt pitjors que tu
Gleen Boozan. Il·lustrat per Priscilla Witte
(Traducció catalana: Bel Olid)
Per menjar, les mares koala els donen caca a les cries. Sí, caca. Les osses panda abandonen una cria de la bessonada perquè cuidar-se de dues és... mira, massa. I de tant en tant una mama hàmster d’aquelles tan bufones es menja (sí, sí) les cries que acaba de parir.
Aquests fets reals, i d’altres, del regne animal són un bany de realitat hilarant sobre què significa «ser bona mare». Així que, mare humana, deixa de preocupar-te per si ho fas prou bé, perquè ets una mare fantàstica!
POESIA
«Acròpolis és una ciutat més alta que la part alta de la seva Tarragona, un lloc que du el nom de dos sants, Sant Pere i Sant Pau. És allí on el poeta s’adona que “jo tenia un desig, però jo no sabia què fer-ne” i em sembla que aquesta és la pedra angular de tota la seva obra. La poesia de l’Adrià Targa és una mena de resposta a aquest no saber què fer-ne, tot intentant-ho, del desig i del plaer, de la voluptuositat del cos i de l’escriure. I em sembla també que l’Adrià gairebé mai no planteja aquesta resposta com un dret ni com una escapatòria, sinó com una necessitat.»
