Como bestias, de Violaine Bérot

Las Afueras. Traducció de Pablo Martín Sánchez

Como bestias és una llegenda, un conte popular, una història passada de generació en generació per espantar els nens i explicar als adults allò que no comprenen. Una llegenda explicada per la cançó tràgica d'unes fades que viuen en una cova i segresten (o cuiden) nens abandonats i que miren des de lluny un poble de veïns que recelen entre ells. Una història explicada per les veus dels habitants d'un poble aïllat entre les muntanyes.

Violaine Bérot ens atrapa amb aquesta petita, però intensa novel·la amb capítols curts que donen veu en primera persona als veïns i passavolants d'un poble que responen a un interrogatori policial. Un interrogatori que no té interrogador, que no formula cap pregunta i en què el lector va desgranant uns successos misteriosos al voltant de l'aparició d'una nena que viu de forma salvatge en una cova i que només es relaciona amb "el Oso", un noi estrany, apartat de la comunitat, de força descomunal i amb un do especial per comunicar-se amb els animals. Uns testimonis que aboquen les seves mirades amb prejudicis, amb paternalisme, alguns amb comprensió i compassió cap aquells que viuen al marge. Perquè malgrat que els fets són pràcticament inexplicables - o només explicables a través de les llegendes -, el judici ja està fet i el condemnat triat. Car qui viu al marge és el boc expiatori, és l'encarnació del dolent dels contes.

Un llibret que es llegeix com qui escolta una rondalla. Una rondalla sense edulcorants, però en aquest cas, els narradors són - i som - els més salvatges i cruels del conte.

“A nosotras

las hadas

a veces

nos llegan

del mundo de ahí abajo

algunas voces.

Voces

discordantes

disonantes

voces de normales

anormalmente normalizados.

Ríen con los extraviados

y luego

con una sonrisa en los labios

siguen su camino

su camino de normales

anormalmente normalizados.”

Laia